3. Crítica

3.4. Aproximacions metodològiques

La crítica a les interfícies i la interacció es pot portar a terme des de diferents aproximacions que busquen i proposen reflexionar sobre les nostres relacions amb els (nous) mitjans tecnològics, des de les condicions de producció fins a les implicacions econòmiques o els efectes que té per a altres espècies i també climàticament de manera més àmplia.

Un dels projectes que volem destacar és Manifest per a una aproximació crítica a la interfície d’usuari, més conegut pel seu nom escurçat, Interface Manifesto. És el resultat d’una investigació coral i multidisciplinària que es va dur a terme entre el 2013 i el 2015. La proposta va ser iniciada per Hangar (Barcelona), en què també va participar un grup d’investigadors de la UOC. El propòsit era construir un marc conceptual per repensar el disseny i els models d’ús de les interfícies (especialment, les interfícies gràfiques d’usuari), reflexionar sobre les relacions de poder que amaguen i indagar com condicionen les nostres interaccions, entre altres aspectes. El manifest és el resultat d’una metodologia basada en la trobada i la discussió oberta. Consta de catorze punts i, entre d’altres, podem destacar la idea de la interfície com a verb (és allò que passa), com a punta de l’iceberg d’un sistema complex d’ag(en)t(s) interdependents (codis, infraestructures, persones, comportaments, protocols, temps, afectes…), com allò en què s’inserta una ideologia malgrat que no sigui sempre visible o la tendència a ocupar-se d’un subjecte universal, estàndard, que homogeneïtza i exclou altres opcions.

Una de les persones vinculades a aquest projecte és Søren Pold, que, juntament amb Christian Ulrik Andersen, va publicar Metainterface l’any 2018. El llibre està en sintonia amb els plantejaments de l’Interface Manifesto, tot i que, en aquest cas, el discurs dels autors es forma fent una revisió de literatura prèvia i en casos d’estudi de projectes artístics que ajuden a clarificar i a reforçar els seus plantejaments. El llibre parteix de la base que, malgrat que s’intenti fer desaparèixer la interfície o camuflar-la pel bé social, individual o funcional, la interfície sempre ressorgeix. Encara que s’insereixi a tot arreu i que sovint no hi parem atenció, hi ha una metainterfície allà on es desplaça la interfície. Plantegen tres aspectes de la metainterfície que estan relacionats. En primer lloc, la metainterfície descriu un paradigma d’interfície contemporani: l’estructura d’un ordinador fa que qualsevol interfície sigui una metainterfície perquè connecta dades amb una infraestructura interconnectada més gran, que funciona sense descans. La segona característica té a veure amb el relat de fluïdesa i interacció intel·ligent, ja que la metainterfície forma part de la percepció d’un món globalitzat i a temps real. En darrer lloc, plantegen la pràctica artística com un camp ric per aproximar-se a les noves realitats que produeix la metainterfície i proposar escenaris alternatius.

També l’anomenada crítica de la interacció (en anglès, interaction criticism) es postula com una disciplina que vol interpretar rigorosament les qualitats materials i perceptives de les interfícies en els seus vincles amb els llenguatges visuals i les formes culturals i en relació amb els significats, afectes i comportaments des de l’experiència d’usuari. Per fonamentar aquesta perspectiva, autors com James Bardzell es basen en la pràctica artística com un àmbit que pot articular alhora l’experiència estètica i la teoria crítica. Concretament, trobem cinc afirmacions des de les quals afrontar la crítica de la interacció:

1. L’art i la crítica eduquen la percepció i dirigeixen actes de cognició/coneixement.
2. La crítica i la resposta estètica van de la mà, no s’anteposen ni precedeixen l’una a l’altra.
3. L’activitat crítica és d’anada i tornada: assenyala particularitats, però també relacions amb el conjunt.
4. L’art i la crítica són reveladors.
5. L’art i la crítica són èticament inspiradors.

Dins d’aquest marc de treball, la crítica proposada combina aspectes culturals (el creador, l’artefacte, les persones que ho rebran o ho consumiran i el context social) i d’interacció (el dissenyador, la interfície, les persones usuàries i, altre cop, el context social). Aquesta aproximació vol facilitar la comprensió dels aspectes més subjectius i menys quantificables del disseny de la interacció.

Per la seva banda, el disseny d’interacció reflexiu (thoughtful interaction design) també apel·la al fet que el disseny d’artefactes interactius crea coneixement. En aquest cas, no hi ha tant un èmfasi en la producció o en la creació, sinó en el que aquest gest comporta en tant que està inscrit en un context: respon a una situació i també s’hi insereix. Des d’aquesta perspectiva, un dissenyador ha d’assumir la seva tasca com una cosa important, orientant-la a crear artefactes que siguin valuosos –en sentit qualitatiu– i útils. Aquest plantejament està més associat a cercar una funcionalitat que respongui a un procés madur de reflexió.

A continuació, incloem un resum que vol clarificar els punts d’interès principals d’aquestes aproximacions al disseny de la interacció.

Pel que fa a la documentació sobre aquestes aproximacions metodològiques, volem mencionar Interface Critique, un projecte nascut el 2014 que es presenta com una plataforma que facilita els diàlegs sobre els aspectes històrics, socials, polítics, culturals, artístics i estètics de la interfície per promoure una aproximació a la interfície com a fenomen cultural. Les seves propostes es concreten en l’edició d’una revista amb articles d’autories diverses, reculls en format text de conferències o llibres monogràfics, entre d’altres.

Per últim, destacar la proposta de Humanistic HCI (2015), realitzada per Jeffrey Bardzell y Shaowen Bardzell a partir de les bases de Interaction Criticism. Els autors proposen una aproximació humanística al HCI (Human Computer Interaction) com un àmbit de recerca i de pràctica que incorpora les epistemologies de les humanitats als processos, teories, mètodes i principis de disseny de la interacció persona-ordinador. Per a un resum detallat, recomanem l’article Humanistic HCI de la revista Interactions.

Totes aquestes perspectives crítiques dibuixen un mapa que, si bé pot ser complex o fins i tot confús per la diversitat de mirades, ens ajuden a situar el paper –i la responsabilitat– que tenim com a creadors de projectes artístics. Aquests projectes tenen una dimensió pública i això, per tant, contribueix a configurar contextos i ofereix alhora una escletxa per poder atendre de manera crítica i raonada qüestions que afecten el món que habitem.