3.5. Reapropiacions
Fins ara, hem anat veient diferents exemples de projectes artístics per parlar de la implicació del públic i també en relació amb diferents escenaris crítics que hem volgut distingir de manera subjectiva. Ara, és pertinent fer una menció explícita a una estratègia que té a veure tant amb aspectes estètics com conceptuals. De fet, alguns dels projectes que apareixen a continuació encaixen amb un bloc de continguts crítics o altres del subapartat 3.3, però en volem destacar la dimensió de reapropiació estètica com un recurs crític.
Tanmateix, també volem destacar que hi ha artistes que no posen l’accent en la creació d’interfícies, sinó en la reapropiació de la seva aparença i en la subversió de les interaccions que hi tenen lloc.
Per exemple, l’any 1999 el col·lectiu ®TMark copia visualment el web de George W. Bush, aleshores candidat a la presidència dels Estats Units. Utilitzant el domini gwbush.com, que era pràcticament igual al del polític (georgewbush), introdueixen continguts crítics amb el candidat i les polítiques dels Estats Units.
Un altre col·lectiu que sovint empra estratègies de còpia de webs és The Yes Men, els seus projectes són un referent dins de l’àmbit més activista i han aconseguit sovint l’atenció de grans mitjans de comunicació. Al seu web fins i tot hi podeu trobar un apartat específic de Fake websites.
Font: web dels artistes.
Per la seva banda, Constant Dullaart, reconegut artista digital, també té diverses pàgines web en què s’apropia d’interfícies com la de Google o Wikipedia i hi introdueix efectes de gir constant o de volum. Els cercadors continuen sent funcionals, però amb aquestes senzilles variacions, l’artista dificulta expressament la interacció a l’usuari i obre la possibilitat a noves maneres de relacionar-nos amb les interfícies.
Finalment, hi ha projectes de caire més performatiu que, en lloc d’apropiar-se d’interfícies ja existents, es fiquen a dins i en capgiren els codis de relació que s’hi solen donar. Per exemple, el projecte Freedom, d’Eva i Franco Mattes consisteix a introduir-se en un popular videojoc de guerra en línia, en què l’Eva suplica a la resta de jugadors que la perdonin perquè està fent una performance. El resultat és que la maten una vegada i una altra.
És pertinent pensar en aquest tipus de pràctiques més performatives com la d’Eva i Franco Mattes perquè resituen el rol d’usuari que havíem anat dibuixant fins ara, ja que la manera d’ensenyar l’acció és mitjançant la documentació. És a dir, la interacció té lloc durant una estona determinada en un entorn virtual, però a l’hora de mostrar la peça en una exposició, el que se’n deriva és documentació, de manera que l’usuari passa a ser un espectador.