4.1. Visualitat
Un altre component que hem assumit és el de la visió com a sentit predominant a l’hora de relacionar-nos amb les interfícies. Tot i que les nostres interaccions poden no ser estrictament visuals (poden ser gestos tàctils), el resultat té gairebé sempre un efecte visual, gairebé sempre en una interfície gràfica.
Això és degut al paper de l’anomenat ocularcentrisme en la nostra societat. Entenem per ocularcentrisme la manera com Occident ha prioritzat progressivament la mirada com el sentit hegemònic a l’hora d’accedir i configurar el coneixement. Hem naturalitzat la jerarquia dels sentits posant la visió per sobre de tot, però és un procés que no és nou, sinó que va sedimentant històricament fins a l’actualitat.
Remedios Zafra al seu assaig «Ojos y capital» fa una anàlisi detallada dels vincles entre visió i poder, relacionant-ho no només amb la necessitat de tenir visió per relacionar-nos amb la tecnologia, sinó amb el protagonisme de les interaccions que hi ha en relació amb el fet de veure i ser vistos (les xarxes socials en són el cas més clar, amb la seva lògica de reaccions i visualitzacions).
Pensar en aquest pes –fins i tot excés– de visualitat, ens ha de fer preguntar-nos si podem treballar altres dinàmiques d’interacció, com els donaríem forma i què ens aportarien. Podem intentar, per començar, desmuntar momentàniament com interaccionem amb les pantalles aplicant el que diu l’escriptora Hélène Cixous: «Sempre privilegio l’oïda respecte de l’ull. Sempre intento escriure amb els ulls tancats». Què passaria si no mirem en cap moment el que estem fent amb el mòbil? Podem imaginar interaccions que no acabin tenint una repercussió visual?
A continuació, ampliarem informació sobre interaccions que no passen necessàriament per pantalles, com les conversacionals o també les gestuals. Tot i així, no es tracta de considerar-les com una alternativa al paradigma dominant, sinó com formes igualment necessàries per pensar les nostres interaccions i que també podem combinar amb interfícies gràfiques per donar forma als nostres projectes.
També és necessari destacar que quan una interfície no és visual, canvia la manera de relacionar-nos-hi. O més aviat canvien les maneres com percebem o creiem que ens hi podem relacionar. Això vol dir, en realitat, que en canvien les affordances.
Hem vist que podem definir les affordances com allò que percebem en un sistema interactiu i que ens convida a actuar. És molt diferent trobar-nos davant d’una interfície gràfica amb paraules que podem llegir, icones i altres claus visuals que ens indiquen com podem explorar la interacció, que tenir davant un altaveu intel·ligent, normalment de disseny minimalista, amb algunes llums que segons la seva presència, color o intermitència ens ofereix indicacions del seu estat. Mentre que amb les interfícies gràfiques les formes més habituals d’aprendre a fer-les anar és mitjançant l’exploració i la manipulació, amb una interfície per veu o per gestos haurem d’abocar-nos sobretot a un tipus d’interacció de conversa o instrucció.
Això no implica que les affordances siguin necessàriament més riques en una forma o en una altra, sinó que són diferents i ens hi enfrontem amb recursos diferents, però si és cert que en segons quins tipus d’interfícies les diferents opcions estan inicialment «amagades», és a dir, que algú ens ha de donar alguna indicació per saber com començar a interaccionar. Això connecta amb el fet que les affordances tenen un fort component cultural i d’aprenentatge que haurem de tenir present en les nostres creacions.