4.5. Corporeïtat
Podem assenyalar, de manera general, que el cos té un paper important dins de la interacció perquè d’una manera més o menys clara sempre hi ha una presència humana. Tot i que això és cert, la noció de corporeïtat (embodiment) no es redueix a aquesta presència o als moviments del cos en el transcurs de la interacció, sinó que va més enllà.
L’embodiment se centra en les maneres com el cos i les experiències actives formen les nostres percepcions, comportaments i pensaments.
En conseqüència, és un marc de treball que s’allunya d’una idea de cognició més objectiva, abstracta o, fins i tot, únicament mental.
L’embodiment, però, no inclou només les nostres accions en una dimensió física del món, sinó que s’estén a altres fenòmens que en formen part i que no són directament materials com, per exemple, les converses. Potser la definició següent ens facilita entendre millor què és l’embodiment:
«És la propietat de la nostra participació amb el món que ens permet donar-li sentit».
Dourish, Paul. Where the action is: the foundations of embodied interaction, P. 115. MIT press, 2001.
Per tant, hi ha una relació estreta i fluida entre la interacció, la tecnologia, el món i les persones a l’hora de construir significats.
En aquest punt, l’embodiment s’acosta a un corrent filosòfic en particular: la fenomenologia. Tot i que no volem allargar-nos en excés, sí que podem explicar breument que aquesta perspectiva posa especial èmfasi en l’experiència i entén que pensar no és res separat d’actuar, sinó que van junts, a diferència d’una aproximació més cartesiana. En la fenomenologia, el cos és vivencial, experiencial i l’embodiment és una noció important perquè és la nostra manera de ser al món.
Tot i això, l’embodiment no és un marc de treball únic, sinó que, com és habitual, és una aproximació a la interacció que aglutina diferents èmfasis i sensibilitats. Totes, però, tenen en comú aquesta voluntat d’enriquir o allunyar-se de punts de vista massa centrats en la ment. Sembla una obvietat, però no sempre s’ha posat el focus en el fet que les persones tenim un cos. Més aviat, com que es concebia els ordinadors com una màquina computacional, es tendia a establir una analogia amb el cervell humà i les seves capacitats, i es descuidava la importància de la dimensió corporal en la interacció.
Podem afirmar que l’embodiment és una aproximació a la interacció que posa el focus que les persones tenim un cos, que el fem anar per relacionar-nos i per interactuar.
No deixa de ser curiós, però, que tampoc es tingués especialment en compte el paper del cos els primers anys del desenvolupament d’ordinadors. En aquells moments, per fer una tasca de reprogramació era necessari desplaçar-se per tota la sala i reordenar físicament els cables. Poques tasques quotidianes amb els dispositius mòbils impliquen tant de moviment corporal i, tanmateix, no es tenia prou en compte la seva importància i no es pensava com a part de la interacció.
De fet, l’interès per la corporalitat sorgeix sobretot a partir dels anys 2000, quan ja es consolidaven formes més simbòliques d’interacció sostingudes pels diferents llenguatges de programació i hi havia una connectivitat creixent entre dispositius. L’augment de la capacitat computacional, la progressiva incorporació dels ordinadors a àmbits més enllà de l’oficina i, en conseqüència, l’expansió de les habilitats que hi podem desenvolupar influeixen en com aprenem i en la mena de relacions que establim amb el món. En aquest context, autors com Paul Dourish posen el focus en la corporalitat com un element clau per estudiar la interacció i la interactivitat.
Aquest interès que suscita la corporalitat podríem dir que forma una tercera onada dins de la recerca en interacció. Primerament, estava més centrada en una relació individual amb l’ordinador, buscant l’eficiència i la usabilitat sota preceptes cognitius. En un segon moment, pren importància la connectivitat entre ordinadors i els estudis s’orienten en bona mesura cap al treball en equip, especialment, en entorns laborals. En canvi, el tercer moment ja no se centra tant en aquest àmbit de treball perquè els dispositius ja no són ni únicament ordinadors ni solament són presents aquest camp. Comencen a prendre rellevància aspectes com l’emoció o l’experiència i es posa més l’accent en aspectes més subjectius i en la corporalitat.
Font: adaptat de Digital Civics (2019).
Podem parlar d’aplicacions o propostes més concretes que impliquen pensar la interacció des del cos, però sense oblidar tampoc la ment. Un exemple seria la noció de disseny soma, és a dir, disseny que se centra en el cos des del punt de vista orgànic, en el seu conjunt.
El disseny soma entén l’experiència interactiva en primera persona, com un procés viu i pràctic. Posa l’èmfasi en la sensibilitat estètica, però no com quelcom objectiu, sinó com un aspecte que s’entrena i del què ens hem d’adonar parant-hi atenció. És a dir, per redirigir el nostre focus cap a l’experiència corporal cal aturar-se, no donar per fets els nostres moviments i passar a ser-ne conscients durant el procés de disseny que, en tot moment, es planteja com a iteratiu. El disseny soma comparteix amb l’slow design –que el presentem al subapartat 6.3– algunes característiques, com la importància de cercar temps més pausats a l’hora de pensar i desenvolupar la interacció.
Per acabar, és pertinent afegir, a mode de resum, que:
la interacció de cos sencer fa referència a una interacció gestual que implica tot el cos. En canvi, la corporeïtat (o embodiment) és una aproximació a la interacció que vol entendre i treballar el paper del cos en la configuració de les experiències interactives.