1.1. Definicions
Les interfícies són un dels elements presents en tots els sistemes interactius. D’entrada, podem dir que la interfície és allà on té lloc la interacció. Sovint, però, fem una equivalència entre interfície i pantalla i utilitzem aquestes dues paraules com si fossin sinònimes. Això és degut al gran protagonisme que han adquirit les pantalles a la nosta vida. Tot i que les pantalles, dins de les interfícies, són les més presents o amb les quals interactuem més, la noció d’interfície va més enllà, tal com veurem a continuació i ampliarem al llarg d’aquest recurs d’aprenentatge.
Com a paraula, interfície és un terme flexible que s’ha fet servir en diverses disciplines i s’empra tant de manera molt tècnica i especialitzada com quotidiana i equívoca.
Si en busquem el sentit etimològic, deriva de les paraules llatines inter (‘entre’) i facies (‘cara’). Hi ha una connexió entre la idea de superfície i d’interfície. En aquest sentit, una interfície seria una superfície entre dues fases, per exemple, entre dos líquids com l’aigua i l’oli, que són imbarrejables. Però el significat d’interfície va més enllà i implica l’estudi de la representació d’aquestes dues fases. Aquesta representació permet la manipulació de la interfície i dona la possibilitat d’interacció. Podem interactuar amb la interfície igual com ho faríem amb la superfície.
Peter Weibel ho clarifica amb l’exemple d’un mapa: des de la cartografia, un mapa respon a l’estudi de les superfícies de la terra. Un mapa només és una interfície si apliquem aquesta noció d’una manera força restringida. En canvi, estenent la interfície cap a mitjans electrònics, el mapa s’estira digitalment i es converteix en plataformes com Google Earth, que permeten la interacció, en aquest cas, no directament amb la superfície de la Terra, però sí amb el seu nivell de representació.
Si pensem específicament en el camp de la interacció entre humans i màquines, que és l’àmbit de l’assignatura, les interfícies són els mitjans pels quals les persones usuàries interactuen amb un aparell, dispositiu, programa informàtic o altres eines complexes. Un exemple senzill seria un teclat d’ordinador, que és una interfície entre humà i màquina, però també hi ha parts dels softwares que són interfícies, sempre i quan facin aquest paper de comunicació entre dos programes o més que han estat escrits en diferents llenguatges.
Al seu article «Interfaced», Lori Emerson, investigadora a la Universitat de Colorado i fundadora del Media Archeology Lab, proposa una definició de la interfície com a llindar, és a dir, un punt de transició entre diferents capes mediàtiques dins d’un sistema. La idea d’interfície com a llindar i no com a separació o límit permet posar de relleu com les interfícies concedeixen i neguen l’accés a l’altra banda, ocultant i revelant l’operativitat del que hi ha programat per sota.
En definitiva, Emerson entén la interfície com una tecnologia que fa de mediadora de relacions entre les entitats i els objectes estètics que produeixen, però també inclou els processos tècnics de la màquina que tenen lloc per sota de la superfície.
Seguint aquesta aproximació, proposem defugir de la idea de les interfícies com quelcom passiu o rígid i pensar-les més enllà, com a artefactes culturals i històrics. És a dir, les interfícies no són neutres, sinó que contenen codis, processos i protocols complexos en què s’inscriuen components socials, polítics, econòmics, estètics i tecnològics.
Podem dir que les interfícies fan de mediadores en un moment en què cada vegada més no podem traçar una línia divisòria clara entre nosaltres, els dispositius que fem servir i l’entorn, sinó que accedim al món a través de múltiples capes de mediació tecnològica. I, per tant, atès que són elements entrelligats, les interfícies també influeixen en com percebem i ens relacionem amb el món.
En aquest punt, cal introduir Johanna Drucker, que, a més de teòrica visual, crítica cultural i artista de llibres, va fundar SpecLab (laboratori d’humanitats digitals) i actualment és professora a la UCLA (Los Angeles). En la mateixa línia en relació amb les interfícies, afirma:
«Un llibre és una interfície, també ho és una pàgina de diari, una aixeta de lavabo, un panell de control del cotxe, un caixer automàtic. Una interfície no és tant un espai “entre” com l’entorn mediador que fa l’experiència, una “zona crítica que constitueix una experiència d’usuari”. Jo no accedeixo a dades a partir d’una pàgina web; accedeixo a una pàgina web que està estructurada perquè pugui fer certs tipus de consultes o cerques. Sabem que l’estructura d’una interfície és informació, no només un mitjà per accedir-hi».
Drucker, Johanna. “Humanities approaches to interface theory.” Culture machine 12, 2011.
Aquest és un dels punts clau de l’assignatura: les interfícies expressen maneres d’habitar el món i alhora les configuren i esdevenen així un element que no és neutre, sinó que està inserit en formes culturals i socials.
Si aprofundim en la realitat de convergència tecnològica que habitem, i seguint la distinció que Erik Stolterman i Lars-Erik Janlert fan a «Things that keep us busy», hi ha tres paradigmes d’ús de les interfícies, és a dir, tres aproximacions a com concebre-les:
Paradigma de la virtualitat. Interfície com a mitjà perquè l’usuari accedeixi a un món simbòlic i diferent. Aquest paradigma té la transparència com a ideal, una idea a què tornarem més endavant.
Paradigma de la ubiqüitat. Posar un ordinador al món real d’objectes i entorns. La interacció és la superfície d’un objecte real, discernible, que cobreix i és el mitjà de control. La invisibilitat és l’ideal.
Paradigma de la mobilitat. Planteja dos escenaris: operacions remotes (ús independent) i aplicacions in situ (ús dependent i amb accés a informacions i recursos no lligats a la situació).
Font: elaboració pròpia.
Tot i presentar-los per separat, podem dir que els tres paradigmes no es donen de manera individual, sinó que es combinen i conviuen en diferents graus. Per exemple, un mòbil permet usos diversos en diferents paradigmes, des de la realitat augmentada fins a accedir remotament al servidor que tenim al despatx.
Començarem parlant del tipus d’interfícies que més presència tenen en el nostre dia a dia: aquelles que tenen a veure amb pantalles. No obstant això, no vol dir que les pantalles siguin el model d’interfície dominant i que la resta siguin alternatives o hagin nascut per contraposició, sinó que s’han acabat imposant per diversos motius, com ara, el progressiu domini del sentit de la vista en la nostra societat occidental.
Per tant, malgrat que sovint fem servir la paraula interfície i que comencem per les interfícies gràfiques d’usuari, aquest concepte inclou també interfícies que no necessàriament es basen en pantalles, sinó interfícies gestuals, per veu o tangibles.